12 de Maig del 1957.
El tren havia arribat, normalment, és a dir; tard, a dos quarts de tres de la tarda. De l'estació a la Borda, no hi havia més de tres quilòmetres que calia recórrer a peu, en vehicle de tracció animal o directament a cavall perquè els conductors dels pocs automòbils disponibles es negaven a anar-hi a causa del mal estat del camí.
L'endemà, algú va portar un diari. En aquell entorn rural i vuitcentista, sense electricitat, un diari era un element estrany i fora de lloc, difícil d'encaixar. A la primera plana, sota les lletres del capçal: "LA VANGUARDIA", hi havia la foto d'un petit tren que no havia vist mai abans. En preguntar que era allò, un dels grans contestà que era un tren que "havien tret". Aquell tren era el "Cremallera de Montserrat". Després, silenci. Lluny quedaven els comentaris dels companys de col·legi que asseguraven que tot el trajecte es componia d'un seguit de "rectes i corbes". El Cremallera de Montserrat havia desaparegut per sempre empassat per la nit i la boira d'una època grisa i mediocre. De plom.
La tardor del 1966, nou anys després. Un diumenge que tocava sortida, la patrulla dels "Blumbis" de l'Agrupament Escolta. Stª Maria de Gràcia, elegí Montserrat com a objectiu. L'itinerari començava a l'estació de Monistrol Central dels ferrocarrils catalans, travessava el riu Llobregat i seguia la carretera fins a la font de les Guilleumes on l'antiga via del cremallera conduïa al monestir.
En arribar a la l'indret de les Guilleumes calia deixar la carretera i pujar, camp a través, un curt pendent sembrat de matolls, fins al llit de la via. Un cop dalt, la sorpresa fou majúscula. Hi era tot! o això semblava, la caseta del guarda-agulles, el canvi que iniciava la doble via, tot en aparent bon estat, rovellat però sencer. Les làmines dentades centrals que formaven la cremallera, presentaven però un desgast considerable, això feu recordar el tràgic accident de l'any 1953 que havia posat de manifest l'envelliment i la precarietat de les instal.lacions així com la manca de recursos per renovar-les.
L'ascensió els va permetre gaudir doblement de la sortida. L'estat dels elements ferroviaris i l'espectacular paisatge que els envoltava, omplien converses i atenció.
Després de caminar al voltant d'un quilòmetre i mig, admirats i amb la imaginació al límit, arribaren al final de la doble via. Les dues trames s'unien en un canvi d'agulla que resultava impossible d'accionar perquè havia estat forçat per massa mans inexpertes. Cada grup d'excursionistes que passava per l'indret i cada cap de setmana n'hi havia un bon grapat, intentava sense excepció, ni èxit, manipular un mecanisme més complex del que és habitual. Finalment, l'havien acabat malmetent del tot. A més a més, se suposava que els operaris de la companyia l'haurien bloquejat quan se suprimí el servei. Els canvis de cremallera, en aquest cas del sistema patentat per l'enginyer suïs Roman Abt, es diferencien dels convencionals per disposar d'una segona part mòbil al centre geomètric que permet la roda dentada passar pel damunt del carril sense perdre engranatge.
Al voltant de vint metres més amunt del canvi s'acabava la via. Els carrils havien estat retirats poc després del tancament de la línia, com ja havia explicat un any abans, a Ribes de Fresser, el fill d'un ferroviari del cremallera de Núria. El pare d'aquell company de jocs estiuencs havia participat en la feina de desmuntar el tram superior de via única.
El camí, tallat a la roca viva, continuava serpentejant muntanya amunt, fins que de sobte, s'endevinà la negra boca d'un túnel confosa entre la roca i la vegetació. La foradada descrivia una corba a la dreta que no deixava veure la sortida. A mesura que avançaven, l'entrada es feia més i més petita fins que arribà un punt de foscor absoluta que els obligà a continuar a les palpentes. Però encara no havien fet més de dues o tres passes que davant d'ells, s'albirà un resplendor quasi imperceptible, anunciant la sortida. Era el túnel dels apòstols que desemboca davant l'estació superior de l'aèri. El monestir, ja s'intuia damunt les penyes, a la dreta del camí.
Arribats a l'abadia, havent visitat la basílica i altres dependències monacals, enfilaren el camí de Sant Joan.
A Sant Jeroni, hi van arribar mitjançant un impressionant telefèric, tant dret, que semblava més aviat un ascensor. Després de posar a prova la seva capacitat per dominar el vertigen, van retornar a Sant Joan a punt per dinar.
De baixada, el paisatge semblava encara més espectacular. A vista d'ocell, l'ombra dels núvols es projectava sobre la plana com si volguessin escombrar-la. I així, fins a les Guilleumes on pel camí més curt i a bon pas, es dirigiren a l'estació del carrilet donant per acabada l'excursió.
Però la tardor del 1970, manà la curiositat d'esbrinar el misteri d'on duien aquelles vies i que hi havia més avall. En poca estona, trobaren la carretera on es distingia un pas a nivell però ara la via restava amagada sota un bon gruix de quitrà. En els dies de glòria del cremallera, el guarda barreres era una gosset ensinistrat a qui els passatgers llençaven xavalla des del tren.
L'amo i ensinistrador de les diferents generacions de gossets guarda barreres, Sr. Jorba, va desaparèixer sense deixar rastre al cap de pocs anys i mai més fou trobat ni viu ni mort, afegint un misteri que ha perdurat fins avui. Sabedor d'això, en fer les fotografies que il.lustren aquest blog, es van llençar totes les monedes que hi havia a les butxaques perquè mentre no es demostri el contrari, el Sr. Jorba pot aparèixer en qualsevol moment amb el seu company caní, malgrat que el pas a nivell ha estat substituït per un modern pont metàl.lic.
Pocs centenars de metres més avall, enmig d'una trinxera excavada a la roca, s'obria el petit túnel de l'àngel a la sortida del qual, salvant un pendent de 180 milèssimes, "s'aterrava", literalment, a l'estació de Monistrol Vila.
Allí tingué lloc un incident desagradable. Un ranger de tretze anys, convençut de que l'edifici estava abandonat, va provar punteria amb total èxit envers una de les finestres superiors. El vidre saltà fet bocins i un home, molt enfadat, aparegué com sortit del no res increpant-los per la bretolada. Com que es tractava d'un malentès motivat per la manca d'informació i amb les oportunes disculpes que finalment, foren acceptades, la cosa no va passar d'aquí. També val a dir que malgrat l'aparença d'abandonament de les instal.lacions, l'acte no tenia cap mena de justificació. Un cop tranquil.litzats els ànims, aquell home els explicà que des d'aquell punt, on hi havia el dipòsit de material rodant i els tallers, fins a l'antic enllaç Monistrol-Castellbell i el Vilar, la línia, tot i estar tancada al públic, encara prestava servei d'us intern a la companyia. De fet, mantenien la locomotora nº 8 en condicions de funcionar i el tram, avui desmantellat, que unia les estacions de Monistrol (Vila-Catalans-Renfe) era utilitzat per traslladar material encara aprofitable al cremallera de Núria. Efectivament, en més d'una ocasió, la màquina 8 havia remolcat vagons de càrrega i cotxes de viatgers que esdevindrien plataformes, a l'enllaç amb la Renfe i d'allí transportats a Ribes de Fresser.
Pels volts de Nadal del 1974, la via ja havia estat desmuntada. S'havia produït un efecte curiós puix una fina capa d'herba ocupava el lloc de carrils, travesses i cremallera de manera que es dibuixava tota la trama d'un color verd que resultava agradable a la vista, talment com les flors dels cementiris. El material rodant, locomotores, vagons i cotxes de viatgers se salvaren amb més o menys fortuna. Entre el 1973 i 1974, als tallers de Martorell dels llavors Ferrocarrils Catalans, es reparà estèticament una composició original del 1892. La locomotora nº 2 (Rebatejada "Abad Deàs", apòcrifament perquè aquest nom corresponia a la nº 5) i dos cotxes destinats a les dependències que el RACC té a Gualba.
Després d'això, el cremallera de Montserrat va tornar a caure en l'oblit.
Però el rellotge s'entossudia en seguir el seu batec. Vet aquí que veus autoritzades tornaven a parlar del retorn d'un cremallera renovat i posat al dia, clam que per altra banda havia començat l'endemà mateix del tancament. Les conseqüències d'un incendi forestal que assolà la muntanya i la saturació del poc espai útil provocada per l'afluència massiva de turismes i autocars, posaren de manifest la necessitat d'un replantejament dels accessos a la muntanya. Finalment, les intencions acabaren en projecte i s'hi posà data.
Però el tan desitjat dia d'inici de les obres semblava que no havia d'arribar mai i la sensació de que tot plegat acabaria com un projecte frustrat més, s'apoderava de l'ànim de tothom. No hi havia precedents de construcció de nous ferrocarrils i menys encara de reobrir-ne.
Però un bon dia, sense més ni més, tot l'escenari es posà potes en l'aire. L'activitat resultà, sobtadament, frenètica. El contrast amb la tranquilitat i solitud que gaudien aquells paratges des de feia més de quatre dècades era enorme, tant com el desig de gaudir d'aquells moments sense perdre'n cap detall. La nova estació de Monistrol Vila i el gran aparcament adjunt, l'immens pont sobre el Llobregat, el túnel fins a l'estació Monistrol Central que esdevindria d'enllaç i no cal dir-ho, la recuperació de l'antic traçat fins l'esplanada del monestir. Tot calia fotografiar-ho conscients de viure un inesperat canvi de sentit del pèndol.
La construcció del parquing i de l'estació nova de Monistrol Vila a la sortida del viaducte era espectacular. S'havia buidat una part de la muntanya per encabir-hi les noves instal.lacions que anaven prenent forma setmana rere setmana. Des d'allí en amunt, l'antiga explanació tornava a la vida i en pocs dies ja era practicable per vehicles i maquinària. Amb tot, el camí del cremallera resultà presentar un sorprenent bon estat. El petit pont de les Guilleumes però, hagué d'ésser reconstruït a causa de que les successives torrentades havien acabat, finalment, per endur-se'l. L'esforç principal es dedicà a consolidar la muntanya per tal de reduir, fins on fos possible, el risc d'esllavissades.
La desolació i l'abandonament era com si no haguessin existit mai, tot semblava nou de trinca. Els vestigis de l'antic cremallera apareixien en llocs tan insospitats com dins del túnel de l'Angel on hi quedava un dels suports de la línia telegràfica. De ben segur que no era l'únic però les màquines que van netejar el camí ho feren tan bé que després, poca cosa hi va quedar. En arrebossar les parets amb ciment completaren la feina. Aquestes "pèrdues" patrimonials, ja no tenien importància perquè només comptava que aquesta vegada, si; el tren tornaria a circular.
I el moment tan esperat, finalment arribà.Un matí de finals de Març del 2003 des de dalt estant, un moviment gens habitual s'entreveia en la llunyania de l'estació de Monistrol-FGC. No podia ésser cert!. Un petit vehicle, possiblement blau i blanc, evolucionava sobre les vies de l'estació per perdre's dins del túnel i aparèixer després, damunt de l'impressionant pont del centenari. Efectivament, era la locomotora E.4 del cremallera de Núria que enfilava, decidida, el camí de Montserrat. L'excitació, no impedí de trobar un lloc adient per immortalitzar la petita màquina sortint del túnel dels apòstols. Gaudia el privilegi de contemplar com un vehicle ferroviari tornava a circular per una línia que havia estat suprimida. Tot un símbol d'esperança.
A partir d'aquell moment els fets es precipitaren i malgrat retards de darrera hora el dia 11 de Juny del 2003, s'inaugurà oficialment el servei. El record d'aquell llunyà 12 de Maig del 1957 feia sentir que tot plegat, havia valgut la pena. Bé està, allò que bé acaba.
Les restes de l'antic cremallera, encara poden admirar-se a Ribes de Fresser i La Pobla de Lillet. Meravelles de la mecànica que parlen molt bé dels enginyers del segle XIX.
La locomotora nº 2 ha estat reconstruïda estèticament després d'haver quedat molt malmesa a l'incendi forestal que afectà les dependències del RACC a Gualba i les destruí completament. S'exposa a La Pobla de Lillet.
El cotxe saló, també anomenat reial per haver estat utilitzat per Alfons XIII en visitar el monestir. Avui, també és a La Pobla de Lillet.
La locomotora nº 6 "Julien Fuchs" d'atzarosa història, fou comprada de segona mà. Abans havia participat en la construcció del Ferrocarril de Gornegrat al Alps suïssos. Es conserva al dipòsit de Ribes Vila.
2003
2003
2016
2003
2003
2017
2016
2016
2016
2007
Però la tardor del 1970, manà la curiositat d'esbrinar el misteri d'on duien aquelles vies i que hi havia més avall. En poca estona, trobaren la carretera on es distingia un pas a nivell però ara la via restava amagada sota un bon gruix de quitrà. En els dies de glòria del cremallera, el guarda barreres era una gosset ensinistrat a qui els passatgers llençaven xavalla des del tren.
Pels volts de Nadal del 1974, la via ja havia estat desmuntada. S'havia produït un efecte curiós puix una fina capa d'herba ocupava el lloc de carrils, travesses i cremallera de manera que es dibuixava tota la trama d'un color verd que resultava agradable a la vista, talment com les flors dels cementiris. El material rodant, locomotores, vagons i cotxes de viatgers se salvaren amb més o menys fortuna. Entre el 1973 i 1974, als tallers de Martorell dels llavors Ferrocarrils Catalans, es reparà estèticament una composició original del 1892. La locomotora nº 2 (Rebatejada "Abad Deàs", apòcrifament perquè aquest nom corresponia a la nº 5) i dos cotxes destinats a les dependències que el RACC té a Gualba.
La construcció del parquing i de l'estació nova de Monistrol Vila a la sortida del viaducte era espectacular. S'havia buidat una part de la muntanya per encabir-hi les noves instal.lacions que anaven prenent forma setmana rere setmana. Des d'allí en amunt, l'antiga explanació tornava a la vida i en pocs dies ja era practicable per vehicles i maquinària. Amb tot, el camí del cremallera resultà presentar un sorprenent bon estat. El petit pont de les Guilleumes però, hagué d'ésser reconstruït a causa de que les successives torrentades havien acabat, finalment, per endur-se'l. L'esforç principal es dedicà a consolidar la muntanya per tal de reduir, fins on fos possible, el risc d'esllavissades.
